Ruta 3: Sant Iscle de Vallalta - Sant Cebrià de Vallalta - Sant Pol de Mar

🔎 Més informació

 LA LLEGENDA DE LES DONES D'AIGUA

Temps era temps, quan al Montnegre hi vivien éssers fantàstics com ara centaures, faunes, sàtirs, orèades, dríades i nimfes, hi havia unes que destacaven per la seva bellesa: les dones d'aigua.

A uns 3 Km de la plaça del poble, en direcció nord-oest, camí de Vallgorguina, vorejant un rierol, al sot de can Maresme, hi ha un paratge on l'aigua ha format un gorg i una caverna, amb una frondositat de terreny i una espessa vegetació que hi dona un aspecte esotèric. En ple dia, tan sols algun petit raig de sol aconsegueix filtrar-se entre tanta penombra, és un lloc encisador.

Es on diuen que vivien aquestes nimfes i que a les nits de lluna plena rentaven la seva etèria roba, i l'estenien sobre l'herba tot cantant suau i dansant delicadament.

Una vegada, un pastor jove i fornit descansava una nit vora la fresca de la riera i es va despertar de sobte, atret per unes veus dolcíssimes. Embadalit, a poc a poc i sense fer fressa, s'hi va anar acostant fins a espiar un espectacle mai vist: la dansa d'unes dones bellíssimes, de cames i peus nus, de llargues cabelleres i embolcallades d'eteris vels que agitaven al compàs d'una música estranya i encisadora.
D'entre totes, es va sentir atret per una d'elles, que el va descobrir, però sense dir res va continuar la seva dansa, encara més exultant. El pastor va pensar que havia tingut un somni, però a la següent lluna plena va tornar al mateix indret per comprovar-ho: va tornar a sentir les harmonioses veus i a veure la dona que li agradava. Després de conèixer-se, la parella va fugir i se'n van anar a viure al bosc.

Al cap d'un temps, la nimfa esperava un fill; que el pare fos un mortal era una cosa que no havia passat mai i per això, arribat el moment de parir, les nimfes no tenien coneixements per ajudar la seva companya. Cridaven desesperades pel voltant del gorg, quan les va sentir una velleta que vivia a Can Patiràs, la casa més propera, i que bonament va atendre els precs d'aquelles exòtiques dones. Van baixar a la riera i una d'elles, en tocar l'aigua amb una vareta va fer que el gorg s'obrís: allà a sota tot era llum, com si alhora haguessin sortit el sol, la lluna i tots els estels.

La dona de Can Patiràs va ajudar la jove a infantar i les companyes, agraïdes, li van omplir el davantal amb quelcom que li van dir que no mirés fins a arribar a casa. Pel camí, la dona es palpava la falda preguntant-se mil vegades què hi podia haver. Finalment, la curiositat va guanyar i, abans d'arribar a casa, ho va mirar: el desencís la colpí: era segó! Empipada, el va llençar perquè a casa en sobrava, però quan va arribar a casa, la família es va meravellar del davantal de l'àvia; totes les arruguetes i pleguets on van quedar restes de segó, s'havien convertit en or puríssim. Enfollida, l'àvia va tornar enrere per collir el que havia llençat i no va trobar res. A trompassades, va baixar a la riera, i es va llençar a l'aigua desesperada, on va ésser engolida en càstig a la seva curiositat.

El jove pastor que va atemptar contra les divinitats boscanes va ésser condemnat a vagarejar per les muntanyes del Montnegre per sempre més; i per sempre més, en les nits de lluna plena, diu que se senten els planys tristos del jove enamorat buscant l'estimada mentre, vora el rierol, també se sent cridar la dona ofegada en la seva cobdícia.

🐦 Saps què?

Em fa molta il·lusió perquè sembla feta expressament per a mi: la maduixa de més qualitat s'anomena varietat "pàjaro".

🏴‍☠️ Tresor

Ajuda la iaia a trobar el seu cistell de maduixes a la pàgina de Passatemps de la meva guia.

❓ Enigma

Fixa't bé en la façana i descobreix els seus dos escuts. Sabries dir d'on són?

🐦 Saps què?

Les havaneres són cançons que es van anomenar així perquè es cantaven a l'Havana, la capital de Cuba.

🔎 Més informació

LES HAVANERES

El 1898 l'Estat espanyol perdia les seves darreres colònies (territoris espanyols fora d'Espanya): Cuba, Filipines, Puerto Rico i Guam. Aquest fet s'anomenà "Desastre del 98" i provocà una desmoralització profunda i una crisi.
 

Per als catalans també suposà un canvi important. Eren moltes les famílies que tenien algun parent a Cuba, ja que molts homes hi havien anat a fer fortuna. Molts retornaren a Catalunya, així com també els soldats que hi havien anat a lluitar (una quarta part dels soldats espanyols eren catalans).

Les relacions entre Cuba i el territori català eren molt estretes: relacions comercials importants i constants, vincles familiars i personals i relacions amoroses. Una mostra d'això són els cognoms catalans que encara persisteixen a l'illa.

El rom, el sucre i el tabac provinent de Cuba eren molts apreciats i populars, sobretot en la societat espanyola burgesa del XIX. D'aquesta illa caribenya també va arribar un nou gènere musical: l'havanera.

Era una música autòctona de l'illa, que allà s'anomenava simplement canciones, però els catalans la reanomenaren prenent de referència el lloc d'on venia: la ciutat de l'Havana. I així és com encara la coneixem.

Tot i que ja es coneixia d'abans, va ser a partir de 1898 que l'havanera es popularitzà enormement: mariners i pescadors de la costa aprengueren aquestes músiques, que cantarien a moltes tavernes marineres. Eren cançons que parlaven de temes amorosos i de guerra, alhora que recordaven aquells paisatges caribenys que els mariners havien conegut. Tenien un cert fil nostàlgic, però també podien ser atrevides i "picants".

Aquí a Catalunya també van adquirir un caràcter satíric força rellevant. Els mariners que les havien conegut a Cuba després les cantaven aquí, on eren apreses pels altres pescadors. En aquest procés de tradició oral les cançons patien modificacions, que fan que sigui difícil saber-ne la versió original. Com és lògic, en un primer moment l'havanera es cantava en castellà, i més tard es començaran a catalanitzar, i van adquirir un caràcter propi tot mantenint els temes i els ritmes originals.

🐦 Saps què?

Abans les barques també es treien amb cordes, però les estiraven uns bous!

🤪 Ximpleria

L'havanera catalana més famosa és "El meu avi". T'atreveixes a cantar-la? Doncs disfressa't i grava't.

🔎 Més informació

"EL MEU AVI"

Una de les havaneres més conegudes és "El meu avi", que diu així:

El meu avi va anar a Cuba
a bordo del "Català"
el millor vaixell de guerra
de la flota d'ultramar.
El timoner i el nostramo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell.

Quan el "Català" sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat,
mans a la guitarra solien cantar,
solien cantar: Visca Catalunya! Visca el "Català"!

Arribaren temps de guerres
de perfídies i traïcions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
Els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó.

Quan el "Català" sortia a la mar
cridava el meu avi:
Apa, nois, que és tard!
però els valents de bordo no varen tornar,
no varen tornar, tingueren la culpa els americans.